Crisi d’identitat
Tots els que entraven eren gairebé els mateixos cada dia. Obrien la porta, parlaven una mica tímidament i s’assentaven. Jo era la seva estona de meditació personal, amb mi es deixaven anar. Aquelles personetes que en un principi havien resultat intruses per mi, ara ja em començaven a ser familiars i em feien mala pinta. Ells es desfogava amb mi i jo ja començava a estar cansada de veure’n de tots colors, i de totes olors. Estava cansada de que cada persona obrís la porta i m’utilitzés per alliberar els seus problemes.Avui s’havien aposentat tres persones en mi i ja em sentia bruta i feia mala olor. La primera havia estat la típica persona que

Era la Por
Es deia Por i penetrava en ella cada dia en algun o altre moment. Mai sabia què feia per cridar-la però sempre acabava apareixent, es calava dins d’ella com el fred de l’hivern i es fonia molt lentament com si no volgués marxar. La Por era una sensació, era el neguit que de cop apareixia i la feia p

Un mot per despertar-nos
Un soroll d’alarma va començar a sonar i va intentar obrir els ulls. Una llum insistent li dificultava la visibilitat però hi havia una veu que la impulsava a seguir lluitant per veure-hi bé. Era la seva veu, una veu dolça i masculina que parlava del despertar d’un nou dia i d’una nova aventura. Ella va sentir que ell l’abraçava i li anunciava que la seguia estimant igual o més que el dia anterior. Va començar a percebre les ombres d’aquella cambra, la silueta del cos d’ell acariciant-la. Ella somreia de felicitat perquè el seu dia havia començat amb ell al costat. Els dos encara tenien el cor adormit i submergit amb el somni que havien tingut aque

Mentre plou
M’agradaria mirar la pluja abraçada a tu, dins la nostra casa i prop d’una llar de foc. Besar-nos al ritme de les gotes i confessar-nos els més profunds neguits. Parlar de l’amor que sentim mentre mirem les altres parelles com passegen pel carrer sota un sol paraigües. Plorar de l’alegria que sento i que tu m’eixuguis les llàgrimes dolçament. Brindar amb una copa de cava pel què hem viscut junts i abrigar-nos sota una mateixa manta. Acariciar-nos i mirar-nos als ulls mentre sentim el soroll de l’aigua caient.

Estones de confessions sobre un llençol blanc de cotó
La puresa d’aquell blanc els cridava, era el color dels llençols de cotó que els empenyien a jeure els dos junts sobre el llit. I aquell jaç els feia aprofundir en el més purs sentiments. Els dos obrien el seu cor i s’abraçaven i es besaven recolzant les paraules que sortie