L’aigua que es torna esfera
La deessa índia Mariatale dominava els elements, però només podia conservar aquest poder si mantenia el cor pur. Quan anava a buscar aigua, en feia una bola i se l’emportava a casa com qui porta un meló. Una vegada que s’havia apropat a l’estany, va veure a la superfície uns éssers voladors bellíssims, una mena de silfs. Seduïda pels encants d’aquelles criatures, Mariatale va sentir un desig voluptuós, i la bola d’aigua que havia creat va desfer-se tot d’una. A partir d’aleshores, no va poder pouar mai més sense servir-se d’un atuell. Aquesta història l’explica l’explorador

A 2.500 anys d’altura
Traduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de parau

La confidència
En les tragèdies d’Èsquil, l’element tràgic es reflecteix clarament en els trets més superficials de l’estil: en l’abundància de metàfores abruptes, en la retòrica vertical, en l’excés lingüístic que recorre les obres de punta a punta. Per això, en traduir-lo, Carles Riba només va necessitar aferrar-se a aquestes característiques, recrear-les amb audàcia, si calia exercint violència sobre la llengua, per oferir al lector un Èsquil autèntic. En Sòfocles, en canvi, el tràgic a