Sessió doble
Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de c

La citació: Albert Sánchez Piñol
No acostumava —noti’s l’imperfet— a llegir la secció d’Albert Sánchez Piñol al suplement Cultura de l’Avui, però dijous passat alguna cosa em cridà l’atenció i vaig llegir-la. Què em cridà l’atenció? Doncs no sé si fou el títol («Molt més que uns texans») o si fou la il·lustració (un home assegut el cap del qual s’ha convertit en un caragol que li baixa per la cama) o si fou llegir per sobre el nom de Lévy-Strauss, mort darrerament. Sánchez Pinyol parla de la invenció de l’home de dos enginys d’ànima (la cursiva és seva) per accedir a mons fantasiosos: el xamanisme i la mediumnitat, dos mec

Sala de lectura, 109: Moderato cantabile, de Marguerite Duras
Corre per algun prestatge des de fa anys L’amant de Marguerite Duras i mai no he tingut esma ni d’obrir-lo. No em pregunteu per què; no sabria dir-vos-ho: tant podria ser per manca d’interès, com per una certa resistència a llegir allò que «s’ha de llegir». Tampoc no ajudà gaire la pel·lícula: no vaig aguantar-ne més de vint minuts. Però vet aquí que per obra i gràcia d’un taller de literatura al que he assistit darrerament —que hom té les seves perversions i s’hi dedica amb ganes— m’ha tocat llegir una altra novel·la de

300.000 parèmies
Ningú no discuteix que home previngut mai no és vençut, però malgrat l’avís rebut a temps hom té memòria de gall dindi i la tendència a tenir el cap a la lluna de València; les coses li fugen de la barretina i, arribat el moment, no compta amb el batlle. Però bé és diu que val més tard que mai, i d’això en Víctor Pàmies en sap un niu, ja que fa catorze anys que es dedica a recollir, seleccionar, col·leccionar i difondre tot el que té a veure amb la paremiologia. I encara que sigui a misses dites el felicitem avui per arribat als 300.000 refranys, dites i frases fetes amb què ha bastit el

L’ària del diumenge: «Ombra mai fi» (Ildebrando d’Arcangelo)
Havia escoltat nombroses vegades aquesta ària de l’òpera Serse de Händel, sobretot cantada per Andreas Scholl, i n’estava ben enamorat. Després d’escoltar-la cantada per Ildebrando d’Arcangelo, l’enamorament ha esdevingut passió, i tot per dos minuts de música i un missatge tan senzill: «Mai no fou l’ombra de cap arbre tan grata, tan amable ni tan suau». Bé, sí, aquests versets els dedica a un arbre, però ja se sap, ningú no és perfecte… (vídeo pujat per operalover9001) En trobareu més versions, inclos